http://coordinacionbaladre.org/noticia/la-ayuda-alimentaria-y-21-millones-de-kg-de-maquillaje-isa-alvarez
Porten a aquestes pàgines aquest article de la companya de Baladre, Isa Alvarez, perquè relata de forma bastant clara el que hi ha darrere de l´Ajuda Alimentaria. La redacció
L'
AJUDA ALIMENTARIA I 21 MILIONS DE Kg DE MAQUILLATGE
Isa
Alvarez
L'Estat
Espanyol no apareix en els mapes de la fam. El nord civilitzat
reflecteix conjuntament “Amèrica del Nord i Europa” en les
estadístiques mundials de l'informe SOFI, amb les quals anualment la
FAO recompta les milions de persones que no s'alimenten adequadament.
Les seues xifres, en relació a les d'Àfrica o Àsia són
infinitament menors, per la qual cosa no són països a destacar en
la lluita contra la fam i la malnutrició. Això és perquè, tal com
justifica la pròpia FAO, són països que compten ja amb sistemes
socials que poden garantir un accés als aliments. Es considera que
en aquests països existeix l'anomenada “seguretat alimentària”
pel que no és necessari cridar l'atenció sobre ells.
Mentre
això és així, l'Estat es felicita per haver recollit 21 milions de
kg de productes no peribles en la gran recollida solidària duta a
terme pels bancs d'aliments. Van per a Somàlia? Etiòpia? Nigèria?
No. Van per als barris perifèrics de moltes de les nostres ciutats,
per a famílies que no tenen amb què alimentar-se encara que no
formen part de les estadístiques globals i tampoc dels imaginaris
locals. 21 milions de kg de productes serveixen per omplir titulars i
felicitar al país per la seva solidaritat. Això sí que és mirar
el dit en lloc de cap a on apunta. Felicitats per què? Segons les
dades de l'INE, un 22,1% de la població viu per sota del llindar de
la pobresa i pel que sembla, el tindre un plat de menjar tots els
dies depèn de la bona voluntat de la ciutadania, en lloc dels
responsables polítics.
El dret humà a l'alimentació està fora
dels nostres llenguatges. La gran solidaritat i l'esperit nadalenc
serveixen de cortina que oculta el fet que un país compti amb ajuda
alimentària i que aquesta depengui de voluntat i caritat cristiana.
Com
tot gran tema, aquest té diverses arestes. La primera, ja esmentada,
seria on queda el dret humà a l'alimentació? Està reconegut i
signat per l'Estat Espanyol, qui és responsable de garantir la seva
consecució. Encara que sabem que els drets humans cada vegada estan
menys de moda en aquest estat, no està de més ressaltar aquest fet.
Aquesta responsabilitat es cobreix hui dia assumint un 15% de
cofinançament en els plans europeus d'ajuda alimentària i
gestionant les licitacions dels productes comestibles que arriben a
través d'aquest canal. L'objectiu principal hauria de ser alimentar
a les persones, però això s'ha reduït a cobrir urgències i omplir
estómacs amb productes no peribles oblidant que els productes
frescos són fonamentals per a una nutrició adequada, més encara en
el cas de persones que difícilment compten amb més d'un menjar
decent al dia, en el millor dels casos.
Però en aquest estat els
drets de la ciutadania han estat substituïts pels drets de les
consumidores, i consumidores són els qui tenen un tiquet de compra.
Si no ets consumidora, no tens dret a queixar-te. Això es dóna en
totes les esferes de l'ajuda alimentària. El banc d'aliments
reparteix el que té i els serveis socials reparteixen targetes i
bons de compra per a grans cadenes de supermercats, marcant els
productes que sí i els que no es poden adquirir. Les persones que
perceben aquestes ajudes estan absolutament excloses de l'esfera de
drets, inclòs el dret a l'alimentació i el dret a la queixa. Com
diu la dita “tant tens, tant vals” i els drets hui dia s'han
convertit en un luxe pels qui valen poc en aquesta societat.
Una
altra aresta a considerar és a qui alimenten principalment aquestes
campanyes de recollida d'aliments. Aquestes licitacions, tramitades
des de l'Estat Espanyol, beneficien a grans empreses que, a través
de l'ajuda alimentària, canalitzen els seus excedents. Les campanyes
“generoses” de les grans superfícies no estan exemptes de
beneficis, ja que les seves donacions compten amb quantiosos
descomptes en el seu compte d'impostos anuals. Per tant, sembla que
molta gent guanya i són sempre les mateixes les que perden. La gran
superfície, a més del que ven gràcies a la consciència i
generositat de les ciutadanes que creuen que amb aquesta donació
contribueixen a solucionar algun problema, aconsegueix importants
descomptes en els seus impostos a més d'un rentat d'imatge solidària
difícil d'aconseguir amb una altra campanya publicitària. I
mentrestant, els mitjans de comunicació coregen i feliciten el gran
esperit solidari que regna per Nadal.
La
qüestió és que hui dia aquesta ajuda alimentària és caritat. El
dret humà a l'alimentació no es respecta en un estat que es diu
“civilitzat” i en el qual hi ha moltes persones que passen gana
tots els dies. Per si això fos poc, el menjar al qual tenen més
accés no és el més saludable. Mentre les tendes de productes
ecològics i els mercats de productores (reduïts a folklore en
alguns ajuntaments) es van al centre de les ciutats, els
supermercats amb grans descomptes es van a la perifèria. Allí
destrueixen el petit comerç, el que encara fia a qui no pot pagar al
moment, substituint-ho per ofertes i descomptes en productes que amb
prou feines cal cuinar i que, mitjançant les marques, alimenten en
les més excloses la sensació de ser ciutadana del món. Aquests
productes tenen pocs nutrients, però per a algú que ha de mesurar
els minuts d'energia que pot emprar a cuinar, resolen la seua
necessitat immediata.
Hui dia, els principals índexs d'obesitat
infantil i diabetis estan en xiquets i xiquetes amb menys recursos,
ja que omplen els seus estómacs de sucres i greixos provinents de
productes comestibles però no nutritius. Malgrat això, les que
pitjor alimentades estan segueixen sent les dones. Sobre elles
segueix recaient la responsabilitat de l'alimentació en les llars,
fruit d'una desigual divisió de papers en la qual els toquen les
cures, inclosa l'alimentació. Per això, per aquesta responsabilitat
i l'angoixa de no poder arribar a complir la funció assignada
d'alimentar bé a la família, són les últimes que mengen, si ho
fan, i les que carreguen amb el principal sentiment de culpa de
veure als seus éssers estimats mal alimentats.
En
aquesta situació és important assenyalar que, encara que amb menys
aparador mediàtic, existeixen altres canals d'accés a aliments per
a les persones amb menys recursos. Cada vegada més, segurament per
patir diàriament aquesta falta de drets, les persones “excloses”
s'estan organitzant per poder produir els seus propis aliments. Bé
en horts urbans o bé recorrent a xarxes amb el medi rural, han vist
que la solució passa per allò col·lectiu i per tornar a mirar a la
terra.
Les polítiques públiques no les tenen en compte i, per què
no dir-ho, molts moviments socials que treballen entorn de
l'alimentació les miren poc. Han decidit que, al no ser la prioritat
de ningú, han de prioritzar-se elles mateixes. Han entès que la
caritat no és la forma i han incorporat la sobirania alimentària
entre els seus objectius. Alimentar-se i nodrir-se amb productes
frescos, sans i diversos no ha de ser un luxe, sinó prioritari i
accessible per a tota la societat, en definitiva, un dret. Les
fórmules per a la seva consecució han de prioritzar els drets i
necessitats de les persones, no l'ànim de lucre ni la necessitat de
canalització d'excedents de les grans empreses.
Trobar fórmules
col·lectives entre el medi rural i urbà per aconseguir la
consecució del dret a l'alimentació de les persones amb menys
recursos, és un pas imprescindible i hui encara absent pels qui
construïm des de l'agroecologia i cap a la sobirania alimentària.
Falten fórmules que aconsegueixen arribar a fer partícips a les
persones amb menys recursos de moltes de les iniciatives que s'han
engegat en els últims anys al món agroecològic.
Excepte
excepcions, poques persones de barris perifèrics participen en grups
de consum, cooperatives agroecològiques o xarxes per la sobirania
alimentària. Els productes ecològics, en molts casos, es
converteixen en reclam en tendes delicatessen, inaccessibles per al
comú dels mortals i mai formen part de l'ajuda alimentària. Per tot
això, és necessari revisar des de dalt, mirant les polítiques
públiques, fins baix, en els moviments socials, com i qui s'alimenta
en aquesta societat i, sobretot, qui no pot arribar a fer-ho.
