sábado, 16 de diciembre de 2017

La ayuda alimentaria y 21 Kg de maquillaje

http://coordinacionbaladre.org/noticia/la-ayuda-alimentaria-y-21-millones-de-kg-de-maquillaje-isa-alvarezPorten a aquestes pàgines aquest article de la companya de Baladre, Isa Alvarez, perquè relata de forma bastant clara el que hi ha darrere de l´Ajuda Alimentaria. La redacció



L' AJUDA ALIMENTARIA I 21 MILIONS DE Kg DE MAQUILLATGE
Isa Alvarez
L'Estat Espanyol no apareix en els mapes de la fam. El nord civilitzat reflecteix conjuntament “Amèrica del Nord i Europa” en les estadístiques mundials de l'informe SOFI, amb les quals anualment la FAO recompta les milions de persones que no s'alimenten adequadament. Les seues xifres, en relació a les d'Àfrica o Àsia són infinitament menors, per la qual cosa no són països a destacar en la lluita contra la fam i la malnutrició. Això és perquè, tal com justifica la pròpia FAO, són països que compten ja amb sistemes socials que poden garantir un accés als aliments. Es considera que en aquests països existeix l'anomenada “seguretat alimentària” pel que no és necessari cridar l'atenció sobre ells.



Mentre això és així, l'Estat es felicita per haver recollit 21 milions de kg de productes no peribles en la gran recollida solidària duta a terme pels bancs d'aliments. Van per a Somàlia? Etiòpia? Nigèria? No. Van per als barris perifèrics de moltes de les nostres ciutats, per a famílies que no tenen amb què alimentar-se encara que no formen part de les estadístiques globals i tampoc dels imaginaris locals. 21 milions de kg de productes serveixen per omplir titulars i felicitar al país per la seva solidaritat. Això sí que és mirar el dit en lloc de cap a on apunta. Felicitats per què? Segons les dades de l'INE, un 22,1% de la població viu per sota del llindar de la pobresa i pel que sembla, el tindre un plat de menjar tots els dies depèn de la bona voluntat de la ciutadania, en lloc dels responsables polítics. 

El dret humà a l'alimentació està fora dels nostres llenguatges. La gran solidaritat i l'esperit nadalenc serveixen de cortina que oculta el fet que un país compti amb ajuda alimentària i que aquesta depengui de voluntat i caritat cristiana.
Com tot gran tema, aquest té diverses arestes. La primera, ja esmentada, seria on queda el dret humà a l'alimentació? Està reconegut i signat per l'Estat Espanyol, qui és responsable de garantir la seva consecució. Encara que sabem que els drets humans cada vegada estan menys de moda en aquest estat, no està de més ressaltar aquest fet. Aquesta responsabilitat es cobreix hui dia assumint un 15% de cofinançament en els plans europeus d'ajuda alimentària i gestionant les licitacions dels productes comestibles que arriben a través d'aquest canal. L'objectiu principal hauria de ser alimentar a les persones, però això s'ha reduït a cobrir urgències i omplir estómacs amb productes no peribles oblidant que els productes frescos són fonamentals per a una nutrició adequada, més encara en el cas de persones que difícilment compten amb més d'un menjar decent al dia, en el millor dels casos.



Però en aquest estat els drets de la ciutadania han estat substituïts pels drets de les consumidores, i consumidores són els qui tenen un tiquet de compra. Si no ets consumidora, no tens dret a queixar-te. Això es dóna en totes les esferes de l'ajuda alimentària. El banc d'aliments reparteix el que té i els serveis socials reparteixen targetes i bons de compra per a grans cadenes de supermercats, marcant els productes que sí i els que no es poden adquirir. Les persones que perceben aquestes ajudes estan absolutament excloses de l'esfera de drets, inclòs el dret a l'alimentació i el dret a la queixa. Com diu la dita “tant tens, tant vals” i els drets hui dia s'han convertit en un luxe pels qui valen poc en aquesta societat.
Una altra aresta a considerar és a qui alimenten principalment aquestes campanyes de recollida d'aliments. Aquestes licitacions, tramitades des de l'Estat Espanyol, beneficien a grans empreses que, a través de l'ajuda alimentària, canalitzen els seus excedents. Les campanyes “generoses” de les grans superfícies no estan exemptes de beneficis, ja que les seves donacions compten amb quantiosos descomptes en el seu compte d'impostos anuals. Per tant, sembla que molta gent guanya i són sempre les mateixes les que perden. La gran superfície, a més del que ven gràcies a la consciència i generositat de les ciutadanes que creuen que amb aquesta donació contribueixen a solucionar algun problema, aconsegueix importants descomptes en els seus impostos a més d'un rentat d'imatge solidària difícil d'aconseguir amb una altra campanya publicitària. I mentrestant, els mitjans de comunicació coregen i feliciten el gran esperit solidari que regna per Nadal.
La qüestió és que hui dia aquesta ajuda alimentària és caritat. El dret humà a l'alimentació no es respecta en un estat que es diu “civilitzat” i en el qual hi ha moltes persones que passen gana tots els dies. Per si això fos poc, el menjar al qual tenen més accés no és el més saludable. Mentre les tendes de productes ecològics i els mercats de productores (reduïts a folklore en alguns ajuntaments) es van al centre de les ciutats, els supermercats amb grans descomptes es van a la perifèria. Allí destrueixen el petit comerç, el que encara fia a qui no pot pagar al moment, substituint-ho per ofertes i descomptes en productes que amb prou feines cal cuinar i que, mitjançant les marques, alimenten en les més excloses la sensació de ser ciutadana del món. Aquests productes tenen pocs nutrients, però per a algú que ha de mesurar els minuts d'energia que pot emprar a cuinar, resolen la seua necessitat immediata. 
Hui dia, els principals índexs d'obesitat infantil i diabetis estan en xiquets i xiquetes amb menys recursos, ja que omplen els seus estómacs de sucres i greixos provinents de productes comestibles però no nutritius. Malgrat això, les que pitjor alimentades estan segueixen sent les dones. Sobre elles segueix recaient la responsabilitat de l'alimentació en les llars, fruit d'una desigual divisió de papers en la qual els toquen les cures, inclosa l'alimentació. Per això, per aquesta responsabilitat i l'angoixa de no poder arribar a complir la funció assignada d'alimentar bé a la família, són les últimes que mengen, si ho fan, i les que carreguen amb el principal sentiment de culpa de veure als seus éssers estimats mal alimentats.

En aquesta situació és important assenyalar que, encara que amb menys aparador mediàtic, existeixen altres canals d'accés a aliments per a les persones amb menys recursos. Cada vegada més, segurament per patir diàriament aquesta falta de drets, les persones “excloses” s'estan organitzant per poder produir els seus propis aliments. Bé en horts urbans o bé recorrent a xarxes amb el medi rural, han vist que la solució passa per allò col·lectiu i per tornar a mirar a la terra. 
Les polítiques públiques no les tenen en compte i, per què no dir-ho, molts moviments socials que treballen entorn de l'alimentació les miren poc. Han decidit que, al no ser la prioritat de ningú, han de prioritzar-se elles mateixes. Han entès que la caritat no és la forma i han incorporat la sobirania alimentària entre els seus objectius. Alimentar-se i nodrir-se amb productes frescos, sans i diversos no ha de ser un luxe, sinó prioritari i accessible per a tota la societat, en definitiva, un dret. Les fórmules per a la seva consecució han de prioritzar els drets i necessitats de les persones, no l'ànim de lucre ni la necessitat de canalització d'excedents de les grans empreses. 



Trobar fórmules col·lectives entre el medi rural i urbà per aconseguir la consecució del dret a l'alimentació de les persones amb menys recursos, és un pas imprescindible i hui encara absent pels qui construïm des de l'agroecologia i cap a la sobirania alimentària. Falten fórmules que aconsegueixen arribar a fer partícips a les persones amb menys recursos de moltes de les iniciatives que s'han engegat en els últims anys al món agroecològic. 
Excepte excepcions, poques persones de barris perifèrics participen en grups de consum, cooperatives agroecològiques o xarxes per la sobirania alimentària. Els productes ecològics, en molts casos, es converteixen en reclam en tendes delicatessen, inaccessibles per al comú dels mortals i mai formen part de l'ajuda alimentària. Per tot això, és necessari revisar des de dalt, mirant les polítiques públiques, fins baix, en els moviments socials, com i qui s'alimenta en aquesta societat i, sobretot, qui no pot arribar a fer-ho.





No hay comentarios:

Publicar un comentario